Jornada de reflexió 2 (conte)

Una vagada, a en un país no gaire llunyà estava a punt de passar una cosa important, si més no això deien tots els diaris. Venien les eleccions. Però cada vegada menys gent anava a votar fins que un dia ni els diaris parlaven de les eleccions i els dos partits que quedaven s'ho van jugar amb una moneda. Tot i que va guanyar un dels partits, i estava així orgullós d'haver guanyat i va poder dir-ho a tothom, i agraïr els vots i dir que farien un govern per tothom, etc... . Les dificultats van venir alhora de prendre decisions. Cada vegada es trobaven empatats, així que havien de recórrer a la sort que una vegada afavoria als uns i després als altres. La moneda del parlament va acabar tenint un lloc d'honor a la cambra, vigilada nit i dia i a totes hores, les dues cares de la moneda formaven part de l'escut del país, de la bandera. Fins hi tot davant de situacions d'escandol la moneda sortia a fer rodes de premsa. Com veu això que ha passat? Cara. Es pot tornar a repetir?Creu. Què pensa fer el govern? Cara. Com a mínim tenia una avantatge, la resposta era clara i breu, la qual cosa era d’agrair. Aquell país havia esdevingut una democràcia monetària, tot i que no s'acaba d'entendre això de democràcia.

Fins que un dia, la moneda va quedar de cantó. Davant d'aquesta situació tots els membres del parlament van emmudir, ningú sabia què fer ni cap a on anar, ni a qui ho havien de consultar. Van esperar una estona a veure si la moneda es decantava però no va passar res. Què calia fer? Les lleis no preveien què fer en aquest cas. S’havia de prendre alguna decisió però quina? Com? Quin desastre, el país podia quedar paralitzat si no es feia alguna cosa però ningú del parlament sabia què fer?

Finalment no va passar res. De fet ja feia molt de temps que ningú escoltava ni feia cas dels partits ni del parlament. S’havia instaurat una democràcia més directa, on els temes importants pel país es decidien en referèndum en rics debats previs on participava tothom, les decisions menys importants les decidien en consells i assemblees territorials, formades per representants escollits directament, no a través de llistes i partits, on les decisions tenien sempre la base del consens, i el govern es dedicava a complir i tirar endavant les propostes del poble.