diumenge, 4 de maig del 2008

El viatge a Sant Cugat Sesgarrigues



Text: Mònica Piñol

Il·lustracions: Lluís Masachs

Edita: Ajuntament de St. Cugat Sesgarrigues, 2008

Viatge a Sant Cugat Sesgarrigues

Enmig de la fosca, sempre s’hi amaguen petites estrelles que il·luminen la nit. Un dia, una d’aquestes estrelles se sentia trista. La lluna, observadora, se’n va adonar i va voler saber què li passava a la seva companya: feia força dies que no es veia brillar com totes les altres estrelles. - Què et passa Estrella petita? Per què no brilles com sempre? - No ho sé pas- va respondre - ja fa dies que em sento avorrida, trista de despertar-me de nit i veure sempre aquests colors foscos i apagats. Saps? M’agradaria poder conèixer com es veuen les coses de dia, la llum, el sol i tots els seus colors vius i bonics. Algun vegada he pensat que fóra molt divertit deixar-me caure del cel i poder viatjar. La lluna escoltava atentament allò que li explicava l’estrella. De cop i volta exclamà: - I per què no ho proves?

L’estrella, en un tres i no res, després dels ànims que li havia donat la lluna, va decidir apropar-se fins a la Terra. Tenia moltes ganes de conèixer món i trobar altres llocs per descobrir. Mentre es deixava caure, es va fixar en un indret on els colors eren verds, grocs, taronges i vermells. - Quants colors, m’agrada! És bonic! I sense rumiar-ho gaire s’hi va deixar anar fins poder-los tocar. Des d’aquella alçada va veure un rètol que deia: Sant Cugat Sesgarrigues.

El poble era petit i tranquil, semblava un racó ideal per descobrir la llum i els colors que de nit tant trobava a faltar. Així que va decidir quedar-s’hi una bona temporada. L’estrella, se sentia encuriosida per observar de més a prop la vida d’aquell lloc.

A mesura que passejava, anava descobrint què eren aquells colors verds, taronges, grocs i vermells que veia des de dalt del cel. Eren els colors de les vinyes que envoltaven el poble.

Un dia de bon matí va escoltar molta xerinola pels carrers. L’estrella sorpresa, observà que l’enrenou no venia de gaire lluny. Tot caminant es va trobar davant l’escola i la llar d’infants del poble. Rialles, corredisses i nens de totes les alçades havien sortit de les aules i jugaven al pati.
A l’estrella, no li va costar gaire apropar-se i jugar amb els nens i nenes. Junts varen compartir una bona estona.

Aquella mateix diumenge, a la tarda, un grup de gent del poble organitzava una excursió. L’estrella, com que tenia l’orella molt fina i tot ho sentia, va pensar d’afegir-s’hi amb tots els seus nous amics.
Travessaren el poble de cap a cap i seguiren un camí entre les vinyes fins a la Font del Cuscó. Allà, xics i grans van fer una bona queixalada. L’estrella va sentir algú que explicava, que a Sant Cugat hi havia hagut molta tradició d’anar a berenar fins a la petita muntanyeta. El lloc era molt bonic i la vista et permetia gaudir d’una immensa escampada de vinyes i petits pobles enmig de la plana del Penedès.

De mica en mica el temps anava passant. Després d’un hivern suau no massa fred, va arribar la primavera amb els marges dels camins plens de flors vermelles, blaves, blanques i grogues i el color verd dels ceps que vesteix les vinyes a l’estiu. A Sant Cugat, l’estrella va guaitar, espiar, observar i participar en tota mena d’activitats i festes, la festa del most, l’ECO Sant Cugat, el caga tió, els reis, les caramelles......
Un dia d’aquests, descansant sobre el campanar de l’església, va sentir fressa que venia d’algun lloc. Va parar l’orella i va sentir el so de les flautes i el refilet d’unes veus que entonaven cançons que ella mai havia sentit. Va anar seguint aquell so tan bonic i, en un obrir i tancar d’ulls, es va trobar davant la porta del Coro. Allà va poder veure mainada del poble que estava aprenent música . L’estrella s’hi acostà i entusiasmada per aquells sons tan especials, entrà dins i s’hi quedà asseguda una bona estona.

Ja tornava a fer calor i a la piscina s’hi estava d’allò més bé, refrescant-se i prenent el sol, i al vespre prenent la fresca al portal. Va ser una d’aquelles vesprades, mirant el cel, que l’estrella va pensar que tenia ganes d’estar a prop de les seves companyes i de la lluna. Potser començava a ser hora de tornar d’on havia vingut. I pensant-hi es va adormir.

L’endemà, tot passejant pel poble, l’estrella va arribar a la plaça del sindicat. Des de feia uns dies es notava un cert neguit al poble, potser per això l’estrella havia decidit quedar-se per veure què passava. Sorpresa per la gent que hi havia, es posà entre mig de tots ells. Es respirava un ambient alegre i expectant, com si hagués de passar alguna cosa especial d’un moment o altre i de sobte... va tenir un ensurt molt gros. Va veure per tot arreu foc, foc i més foc. Homenets amb banyes corrent amb una mena de forques grosses i petites, també hi havia una gran bèstia infernal, que treia foc per la boca i els queixals. Saltant enmig del foc, l’estrella semblava una més de les espurnes, només que aquesta no s’apagava mai. Per ella era com jugar a tocar i parar perquè la gent s’apartava per no cremar-se.

Les corredisses la van portar fins a la teulada de l’Ajuntament. Des d’aquella alçada, va veure com grans i petits estaven esperant que, de cop, les campanes de l’església repiquessin ben fort. L’estrella, posant-se les mans a les orelles, va entendre que ja havia arribat la Festa Major del poble. Futbol, balls, exposicions, espectacle infantil, el castell de foc i el més divertit, el trial fang. Quina festassa.

Quan encara no s’havia recuperat de la festa major, va veure uns amics que preparaven les maletes i les posaven al cotxe. S’hi va apropar per saber on anaven i ells li van dir que anaven de vacances a passar uns dies a fora per veure coses diferents, conèixer altres indrets, aprendre i descansar. Però tornareu? Si es clar que si – li van respondre, marxem tan sols uns quants dies. L’estrella es va despedir d’ells i després de la resta d’amics del poble perquè mentre uns començaven les vacances potser per ella s’estaven acabant i ja era hora de tornar a casa. Des de Sant Cugat, moltes nits l’estrella havia mirat el cel. Ara veia les coses d’una altra manera i es veia a si mateixa diferent. Estava contenta de tot el que havia après aquells mesos i alhora sentia una petita tristesa, per haver de deixar els nous amics, però tenia ganes d’arribar i explicar-ho tot a les companyes i en especial a la lluna.

Mica en mica va anar marxant, es va anar fent petita petita fins que, de nou, tornava a amagar-se entre el cel blau. Des d’aquella mateixa nit, l’estrella brillava més que cap altra estrella, ja no se sentia trista.

Diuen que després de la verema, a finals de setembre, quan les vinyes deixen el color verd per taronges, grocs i vermells, si t’enfiles, quan es pon el sol, dalt del penell de la Torre del Gall, es pot arribar a veure la resplendor de la llum de la petita estrella i sentir el batec d’un poble bonic i ple de vida.

dissabte, 3 de maig del 2008

Comentari fora de lloc

Bon dia Antoni Basses i l'equip del programa,

El passat divendres en la tertúlia d'aquest programa la sra. Maria Àngels Alcàzar va emetre uns comentaris i unes opinions totalment gratuïtes i fora de lloc en referència al cas lamentable i monstruós que ha tingut a la població d' Amstetten (Austria). En el minut 12:00, de la tertúlia, es va dir el següent:

"Això en els països que no funciona l'Estat passa tots els dies (...) Els països del tercer mon (Àfrica, Amèrica, Amèrica Llatina, ...) on hi ha la pobresa més extrema hi ha vegades que passen coses com aquesta i ningú intervé"

Perquè hem de suposar que on no hi ha un estat ningú intervé? Fins hi tot als llocs més empobrits existeix una cultura, uns valors i una organització per afrontar els problemes i impedir els abusos per part de membres de la comunitat. Cap societat és perfecte i a tot arreu i ha successos terribles que commouen la societat, tot i que no m'atreviria a dir si més o menys que els que es donen al nostre entorn.

Però aquest cas es va donar a Europa, en un país "civilitzat" i per un individu educat en una societat plenament europea. El que cal analitzar és aquest context i no un altre. Què hi tenen a veure els africans o els americans en aquest cas ?

Francament, em va sorprendre i esparverar amb quina naturalitat i falta de rigor es van manifestar aquests comentaris, repeteixo, totalment innecessaris i fora de lloc. Penso que mereixen una reflexió i si ho creieu convenient una rectificació.

Gràcies per la vostra atenció

Salut

Ramon Carbonell Baqués
Vilafranca del Penedès