divendres, 6 de gener de 2012

TRANSPIRINAICA 2011- de la 1a a la 4a etapa

ETAPA 1: LLENÇA - CASTELLFOLLIT DE LA ROCA

ETAPA 2: CASTELLFOLLIT DE LA ROCA-RIBES DE FRESER

ETAPA 3: RIBES DE FRESER-BAGÀ

ETAPA 4: BAGÀ-NOVES DE SEGRE



dissabte, 18 de setembre de 2010

AMICS DE PUERTO CABEZAS: Sembrant llavors pel futur

AMICS DE PUERTO CABEZAS: Sembrant llavors pel futur: "Els darrers dies han estat de gran intensitat. Durant 3 dies vam estar a Waspam amb la 'Brigada Vasco-Catalana Rio Coco' fent les entreviste..."

dimecres, 28 de juliol de 2010

Bilwi, arribada tranquila







Ahir ens vam troba amb la Montse a Managua i vam volar cap a Bilwi. A la terminal de l'aeroport vam trobar-nos amb en Ramon Canales que anava cap a Waspam i vam poder parlar una mica abans de sortir.

Tot i viatjar en una nova avioneta (ja es pot dir avió) i aterrar en una pista més gran vam haver de fer un petit trajecte en bus per anar fins a la terminal, amb petits pegadoros inclosos perquè ens adonessim que la Costa segeix sent el que coneixem. Les maletes van arribar en el següent vol ja que en el nostre no hi cabia tot.

En arribar la Ivonne de l'alcaldia i l'Elvis, però també la Shira, la Brithney, la Klirsha i la Frania. D'allà a casa la Shira on ens esperava un dinar de luxe.

A la tarda hi havia prevista una recepció però es veu que en Canales no era l'unic que tenia cita d'urgència a Waspam i molts membres del FSLN, entre ells el Guillermo i la Cinthia estaven allà. Així que la recepció està prevista per aquesta tarda.

Vam aprofitar per veure la Isabel i saludem també a la Martha Downs que sortia de l'alcaldia. Després a fer unes compres (aigua sobretot) per tornar a casa.

Avui el matí tranquil, hem anat fins a l'alcaldia i allà hem trobat un munt de coneguts. Quin canvi respecte a l'ultima vegada, ens sentim de nou com a casa. L'Esperanza, la Sofia a correus, el Morlan, la Ivonne i de sobte ens crida el Guillermo perquè entrem al despatx. Canvis i ganes de fer coses que es respiren en l'ambient. Quedem per la tarda i anem al mercat a buscar alguna cosa més. D'allà al Malecon per veure el mar i ja podem dir que estem impregnats de Bilwi. Impregnats literlament perquè des que estem a Nicaragua sentim la humitat a la pell i la calor que et fa buscar l'ombra i una "venta" per trobar aigua o millor una cervesa o un refresc.

En fi, hem tingut un dia tranquil. Demà comencem a anar a les escoles i a la Casa

Guatemala



Hem passat uns dies amb els cosins i la tia Miti de Guatemala, coneixent les simpàtiques bessones del Cucho i la Mª Asuncion i veient com han crescut l'Adrian i l'Andrecito. Han estat pocs dies que hem estat molt a gust i gaudint d'un cap de setmana a Atitlant. Per cert, potser alguns ja ho sabieu perquè allà vam trobar-nos amb uns amics, la Laia i el David que van posar una foto al Facebook.

divendres, 23 de juliol de 2010

Leon
















Dema es 23 de juliol, un dia especial pels estudiants de Leon, ja que en un dia com aquest van ser assessinats 4 estudiants per la Guardia Nacional de Somoza en una marxa. Avui comencen alguns actes commemoratius que mirarem de seguir en el centric carrer on van passar aquests fets. Demá cap a Guatemala.
Ahir vam estar voltant pel centre i pel mercat i vam anar a l'alcaldia on no vam trobar la gent que buscavem. Nomes queda el poster del primer 3 de 10 de Vilafranca a l'entrada de la oficina, la qual cosa ja ens va alegrar. Vam trobar l'Estela a la oficina de la fundacio de l'agermanament d'Hamburg i ens va deixar un missatge al video, especialment per la Tere i el Joan Penyafiel.
Ella ens va confirmar que podriem localitzar en Transito Tellez a la Radio Difusion de l'Amistat allá "nomas a 2 quadras". El dia abans haviem estat buscant la suposada mansion de l'ex-alcalde, una mentida que s'havia fet correr en una campanya contra ell. Alla a la Radio, execrint de director i periodista vam trobar el bo d'en Transito amb qui vam seure i parlar molta estona. Ens va confirmar que seguia vivint al barri on va neixer, a Guadalupe, on te un petit alberg a la nostra disposicio. Vam parlar de Rigo Sampson, de l'agermanament, de la situacio politica actual i de la radio on treballa i que estan tirant endavant amb entusiasme. Com que ara ja sabem on trobar-lo i ja era hora d'anar a dinar ens vam acomiadar i ,potser quan tornem a Leon, ens tornem a veure.
A la tarda vam anar a buscar un ram de flors per portar al panteon del Dr. Sampson en nom de tots els amics de Vilafranca i de l'Areopaguita, amb qui ens haviem compromes a anar-hi , com molt be va recordar quan vam arribar a Leon.

Avui que estem aqui!

Hi ha dies com avui que ens posem al nostres lloc i estem agraits d'estar aqui. Sentim tristesa pero sabem que tenim per davant un dia mes que hem d'aprofitar i tambe un futur en que somniar.

Aquest mati hem estat amb l'Areopaguit despedint-nos del Dr. Rigoberto Sampson i deixant un ram de flors en nom de tots els que l'heu conegut al seu poble de Leon Viejo. Justament hem estat parlant del fet que avui estem vius i cal aprofitar-ho. Aquesta tarda ens hem assebentat de la mort del Lluis d'una forma tant inesperada.

Coneixem poc al Lluis. Potser haviem parlat algunes vegades o ens haviem vist al Café de Bilwi. Fa un parell de setmanaes vam coincidir en un casament i si una cosa em ve a la ment de totes aquestes trobades es la imatge un XICOT amb un esperit vital i alegre.

Sempre es trist quan hem de despedir algu a qui no esperavem haver de dir adeu, aixi ens sentim ara mateix peró, en honor a la memoria dels que hem hagut de dir adeu quan creiem que encara no tocava, ens animem uns als altres perqué avui estem aqui i cal viure cada moment.

dimecres, 21 de juliol de 2010

"I seguimos de frente con el FRENTE...".



En aquest ordenador no puc descarregar les fotos pero mes o menys estavem ahir per aqui al mig.

"Crisitanismo, socialismo i solidaridad", aquest es el lema de Daniel i compañia en la celebracio del 19 de juliol, primer acte de campanya pel novembre del 2011 i que trobem a tots els cartells de propaganda repartits pel pais. En els actes del 19 de juliol el FSLN va demostrar la gran capacitat de mobilitzacio que te aquest partit i, entre els mobilitzats, molta joventut que practicament no va viure la revolucio dels 80. Aqui no hi ha les dades de la guardia urbana ni els organitzadors, ni tampoc hi ha gaires discusions sobre si eren 500.000 o 600.000 pero l'acte d'ahir va ser, com s'acostuma a dir, una gran festa i una trobada de sandinistes vinguts de totes bandes de Nicaragua. Riuades de gent desfilant i centenars d'autocars, petards, morters, musica, menjar i beguda. Tambe molta calor, "como no".

Per arribar fins aqui vam tenir un viatge, tranquil. Nomes un petit contratemps al moment de fer la tarja d'embarcament a l'aeroport de Barcelona perque ens faltava un permis per entrar a Estats Units pero que vam poder resoldre amb unes quantes corredisses passadis amunt i avall de la T1. A partir d'aqui tot be.

A casa de la mare del Jorge Canales, la Nubia, ens van a collir com a casa i no cal dir-ho avui en arribar a Leon a casa de l'Areopaguit que ja ens ha dit que se li ha fet molt llarg un any sencer sense veure'ns.

Sortint de casa l'Areopaguit hem trobat en Jacinto que ja ens ha explicat que havia canviat de feina i ens ha donat la targeta perque l'anem a visitar. A l'alcaldia de Leon avui fan festa aixi que hem fet un tomet pel centre i cap a conectar-nos a la xarxa.

Suposo que aquests dies tindrem estonetes per anar conectant.

A per cert, si es proclama la independencia de Catalunya mentre estem a Nicaragua aviseu que haurem de canviar el passaport.

Des de la Casa de Cultura de Leon, Nicaragua Lliure.

*Esta escrit sense accents

diumenge, 8 de juny de 2008

Alfabetització a Bilwi - RAAN - Nicaragua





Montse Saumell - Amics de Puerto Cabezas - Bilwi

Avui estan aqui els de l'Aepcfa en ple, t'explico les fotos, aquesta tarda abans d'anar a veure els punts hem tingut una reunió amb els jutges dels barris, abans li he donat a l'Orlando dos dels teus vasos i li he explicat que van servir per recollir fons, a la foto 1 es el moment en que ha agafat els vasos i ha explicat que allà no es fàcil recollir diners, que a Vilafranca estavem venent vasos, els ha passat a tothom i els hi ha fet llegir el text de suport a l'alfabetització a Bilwi. Al acabar la reunió entre tots i al so de l'himne de la Cruzada Nacional de Alfabetización s'ha penjat la pancarta (foto 2) al balcó de la Casa, queda xula oi? a mi m'ha fet molta ilusió.
Després hem anat a visitar tres dels punts la foto 3 es del barri Aeropuerto i la 4 del Moravo.
Al tornar a la casa hem tingut una reunió per veure que es el que s'havia observat a cada punt, coses positives i negatives.
Demà anem a Tuara que han demanat que volen l'Alfabatització i després a Waspan i divendres hi torna a haver capacitació per un nou punt al barri Waulalaya que està molt aprop de l'escola Marvin Mitchel i després "refrescamiento" per els facilitadors dels punts que ja funcionen. I després anirem a visitar els punts que falten.

diumenge, 4 de maig de 2008

El viatge a Sant Cugat Sesgarrigues



video

Text: Mònica Piñol

Il·lustracions: Lluís Masachs

Edita: Ajuntament de St. Cugat Sesgarrigues, 2008

Viatge a Sant Cugat Sesgarrigues

Enmig de la fosca, sempre s’hi amaguen petites estrelles que il·luminen la nit. Un dia, una d’aquestes estrelles se sentia trista. La lluna, observadora, se’n va adonar i va voler saber què li passava a la seva companya: feia força dies que no es veia brillar com totes les altres estrelles. - Què et passa Estrella petita? Per què no brilles com sempre? - No ho sé pas- va respondre - ja fa dies que em sento avorrida, trista de despertar-me de nit i veure sempre aquests colors foscos i apagats. Saps? M’agradaria poder conèixer com es veuen les coses de dia, la llum, el sol i tots els seus colors vius i bonics. Algun vegada he pensat que fóra molt divertit deixar-me caure del cel i poder viatjar. La lluna escoltava atentament allò que li explicava l’estrella. De cop i volta exclamà: - I per què no ho proves?

L’estrella, en un tres i no res, després dels ànims que li havia donat la lluna, va decidir apropar-se fins a la Terra. Tenia moltes ganes de conèixer món i trobar altres llocs per descobrir. Mentre es deixava caure, es va fixar en un indret on els colors eren verds, grocs, taronges i vermells. - Quants colors, m’agrada! És bonic! I sense rumiar-ho gaire s’hi va deixar anar fins poder-los tocar. Des d’aquella alçada va veure un rètol que deia: Sant Cugat Sesgarrigues.

El poble era petit i tranquil, semblava un racó ideal per descobrir la llum i els colors que de nit tant trobava a faltar. Així que va decidir quedar-s’hi una bona temporada. L’estrella, se sentia encuriosida per observar de més a prop la vida d’aquell lloc.

A mesura que passejava, anava descobrint què eren aquells colors verds, taronges, grocs i vermells que veia des de dalt del cel. Eren els colors de les vinyes que envoltaven el poble.

Un dia de bon matí va escoltar molta xerinola pels carrers. L’estrella sorpresa, observà que l’enrenou no venia de gaire lluny. Tot caminant es va trobar davant l’escola i la llar d’infants del poble. Rialles, corredisses i nens de totes les alçades havien sortit de les aules i jugaven al pati.
A l’estrella, no li va costar gaire apropar-se i jugar amb els nens i nenes. Junts varen compartir una bona estona.

Aquella mateix diumenge, a la tarda, un grup de gent del poble organitzava una excursió. L’estrella, com que tenia l’orella molt fina i tot ho sentia, va pensar d’afegir-s’hi amb tots els seus nous amics.
Travessaren el poble de cap a cap i seguiren un camí entre les vinyes fins a la Font del Cuscó. Allà, xics i grans van fer una bona queixalada. L’estrella va sentir algú que explicava, que a Sant Cugat hi havia hagut molta tradició d’anar a berenar fins a la petita muntanyeta. El lloc era molt bonic i la vista et permetia gaudir d’una immensa escampada de vinyes i petits pobles enmig de la plana del Penedès.

De mica en mica el temps anava passant. Després d’un hivern suau no massa fred, va arribar la primavera amb els marges dels camins plens de flors vermelles, blaves, blanques i grogues i el color verd dels ceps que vesteix les vinyes a l’estiu. A Sant Cugat, l’estrella va guaitar, espiar, observar i participar en tota mena d’activitats i festes, la festa del most, l’ECO Sant Cugat, el caga tió, els reis, les caramelles......
Un dia d’aquests, descansant sobre el campanar de l’església, va sentir fressa que venia d’algun lloc. Va parar l’orella i va sentir el so de les flautes i el refilet d’unes veus que entonaven cançons que ella mai havia sentit. Va anar seguint aquell so tan bonic i, en un obrir i tancar d’ulls, es va trobar davant la porta del Coro. Allà va poder veure mainada del poble que estava aprenent música . L’estrella s’hi acostà i entusiasmada per aquells sons tan especials, entrà dins i s’hi quedà asseguda una bona estona.

Ja tornava a fer calor i a la piscina s’hi estava d’allò més bé, refrescant-se i prenent el sol, i al vespre prenent la fresca al portal. Va ser una d’aquelles vesprades, mirant el cel, que l’estrella va pensar que tenia ganes d’estar a prop de les seves companyes i de la lluna. Potser començava a ser hora de tornar d’on havia vingut. I pensant-hi es va adormir.

L’endemà, tot passejant pel poble, l’estrella va arribar a la plaça del sindicat. Des de feia uns dies es notava un cert neguit al poble, potser per això l’estrella havia decidit quedar-se per veure què passava. Sorpresa per la gent que hi havia, es posà entre mig de tots ells. Es respirava un ambient alegre i expectant, com si hagués de passar alguna cosa especial d’un moment o altre i de sobte... va tenir un ensurt molt gros. Va veure per tot arreu foc, foc i més foc. Homenets amb banyes corrent amb una mena de forques grosses i petites, també hi havia una gran bèstia infernal, que treia foc per la boca i els queixals. Saltant enmig del foc, l’estrella semblava una més de les espurnes, només que aquesta no s’apagava mai. Per ella era com jugar a tocar i parar perquè la gent s’apartava per no cremar-se.

Les corredisses la van portar fins a la teulada de l’Ajuntament. Des d’aquella alçada, va veure com grans i petits estaven esperant que, de cop, les campanes de l’església repiquessin ben fort. L’estrella, posant-se les mans a les orelles, va entendre que ja havia arribat la Festa Major del poble. Futbol, balls, exposicions, espectacle infantil, el castell de foc i el més divertit, el trial fang. Quina festassa.

Quan encara no s’havia recuperat de la festa major, va veure uns amics que preparaven les maletes i les posaven al cotxe. S’hi va apropar per saber on anaven i ells li van dir que anaven de vacances a passar uns dies a fora per veure coses diferents, conèixer altres indrets, aprendre i descansar. Però tornareu? Si es clar que si – li van respondre, marxem tan sols uns quants dies. L’estrella es va despedir d’ells i després de la resta d’amics del poble perquè mentre uns començaven les vacances potser per ella s’estaven acabant i ja era hora de tornar a casa. Des de Sant Cugat, moltes nits l’estrella havia mirat el cel. Ara veia les coses d’una altra manera i es veia a si mateixa diferent. Estava contenta de tot el que havia après aquells mesos i alhora sentia una petita tristesa, per haver de deixar els nous amics, però tenia ganes d’arribar i explicar-ho tot a les companyes i en especial a la lluna.

Mica en mica va anar marxant, es va anar fent petita petita fins que, de nou, tornava a amagar-se entre el cel blau. Des d’aquella mateixa nit, l’estrella brillava més que cap altra estrella, ja no se sentia trista.

Diuen que després de la verema, a finals de setembre, quan les vinyes deixen el color verd per taronges, grocs i vermells, si t’enfiles, quan es pon el sol, dalt del penell de la Torre del Gall, es pot arribar a veure la resplendor de la llum de la petita estrella i sentir el batec d’un poble bonic i ple de vida.

dissabte, 3 de maig de 2008

Comentari fora de lloc

Bon dia Antoni Basses i l'equip del programa,

El passat divendres en la tertúlia d'aquest programa la sra. Maria Àngels Alcàzar va emetre uns comentaris i unes opinions totalment gratuïtes i fora de lloc en referència al cas lamentable i monstruós que ha tingut a la població d' Amstetten (Austria). En el minut 12:00, de la tertúlia, es va dir el següent:

"Això en els països que no funciona l'Estat passa tots els dies (...) Els països del tercer mon (Àfrica, Amèrica, Amèrica Llatina, ...) on hi ha la pobresa més extrema hi ha vegades que passen coses com aquesta i ningú intervé"

Perquè hem de suposar que on no hi ha un estat ningú intervé? Fins hi tot als llocs més empobrits existeix una cultura, uns valors i una organització per afrontar els problemes i impedir els abusos per part de membres de la comunitat. Cap societat és perfecte i a tot arreu i ha successos terribles que commouen la societat, tot i que no m'atreviria a dir si més o menys que els que es donen al nostre entorn.

Però aquest cas es va donar a Europa, en un país "civilitzat" i per un individu educat en una societat plenament europea. El que cal analitzar és aquest context i no un altre. Què hi tenen a veure els africans o els americans en aquest cas ?

Francament, em va sorprendre i esparverar amb quina naturalitat i falta de rigor es van manifestar aquests comentaris, repeteixo, totalment innecessaris i fora de lloc. Penso que mereixen una reflexió i si ho creieu convenient una rectificació.

Gràcies per la vostra atenció

Salut

Ramon Carbonell Baqués
Vilafranca del Penedès

dissabte, 8 de març de 2008

Jornada de reflexió 2 (conte)

Una vagada, a en un país no gaire llunyà estava a punt de passar una cosa important, si més no això deien tots els diaris. Venien les eleccions. Però cada vegada menys gent anava a votar fins que un dia ni els diaris parlaven de les eleccions i els dos partits que quedaven s'ho van jugar amb una moneda. Tot i que va guanyar un dels partits, i estava així orgullós d'haver guanyat i va poder dir-ho a tothom, i agraïr els vots i dir que farien un govern per tothom, etc... . Les dificultats van venir alhora de prendre decisions. Cada vegada es trobaven empatats, així que havien de recórrer a la sort que una vegada afavoria als uns i després als altres. La moneda del parlament va acabar tenint un lloc d'honor a la cambra, vigilada nit i dia i a totes hores, les dues cares de la moneda formaven part de l'escut del país, de la bandera. Fins hi tot davant de situacions d'escandol la moneda sortia a fer rodes de premsa. Com veu això que ha passat? Cara. Es pot tornar a repetir?Creu. Què pensa fer el govern? Cara. Com a mínim tenia una avantatge, la resposta era clara i breu, la qual cosa era d’agrair. Aquell país havia esdevingut una democràcia monetària, tot i que no s'acaba d'entendre això de democràcia.

Fins que un dia, la moneda va quedar de cantó. Davant d'aquesta situació tots els membres del parlament van emmudir, ningú sabia què fer ni cap a on anar, ni a qui ho havien de consultar. Van esperar una estona a veure si la moneda es decantava però no va passar res. Què calia fer? Les lleis no preveien què fer en aquest cas. S’havia de prendre alguna decisió però quina? Com? Quin desastre, el país podia quedar paralitzat si no es feia alguna cosa però ningú del parlament sabia què fer?

Finalment no va passar res. De fet ja feia molt de temps que ningú escoltava ni feia cas dels partits ni del parlament. S’havia instaurat una democràcia més directa, on els temes importants pel país es decidien en referèndum en rics debats previs on participava tothom, les decisions menys importants les decidien en consells i assemblees territorials, formades per representants escollits directament, no a través de llistes i partits, on les decisions tenien sempre la base del consens, i el govern es dedicava a complir i tirar endavant les propostes del poble.

Dia de reflexió 1 (indecisió o quin embolic)

Avui és jornada de reflexió. N'hi ha que ja ho tenen clar i que potser han seguit tots els mitings, debats i intervencions dels seus liders per tenir-ho encara més clar, i per tenir més clar que els altres no tenen raó. D'altres mantenen la tradició de votar els de sempre que en el fons no ho fan tant malament o quan ho feien ja anavem bé. Cada cop més gent segueix les indicacións dels homes i dones del temps que tenen més influència de la que pensen, sobretot amb el temps previst pel cap de setmana. Bé, i per no seguir fent grups, n'hi ha uns altres que cada cop ho tenim menys clar i fins hi tot dubtem si anar a votar. Però en tot cas, anem a veure quines opcions tenim : (ordre segons els resultats de les darreres eleccions generals al congrés dels diputats)
- Si no hi vas ells tornen
- Amb el cor i amb el cap
- Serem decisius
- Volem un país de primera
- Solucions justes, lògiques i valentes
No em sembla cap disvarat però francament es fa dificil decidir-se per una o altre. Si no vas, cap a on? Sense cor i sense cap podria ser? decisius per què? de primera catalana o regional? quines solucions? Encara tinc moltes preguntes a veure què diuen els candidats a la tele.
- si no vols que tornin nosaltres hem de seguir
- tot va malment per culpa d'ells, nosaltres tornarem a arreglar-ho
- sense nosaltres no ho faran com s'ha de fer
- ni els uns ni els altres ho faran, i nosaltres potser
- nosaltres mirarem que ho facin d'una altre manera
Per tant si voto aquests és perquè aquest no guanyi pero l'altre no faci i la resta tant és, però si un no guanya i l'altre per massa fa majoria i no pacta aleshores ... Potser que miri el programes, aigua si però del mar, no transavassament però no independència, els immigrants si però no ilegals però tampoc legalitzarem pas a tothom, l'educació és important, fem un pacte però que sigui amb una assignatura de religió o l'escola laica, i carreteres? ... cinquè cinturó però el quart no, amb tren però primer alta velociatat i el 2025 ja veurem si hi ha petroli o no, ... Que m¡estiuc fent un lio Prou!! pro pro pro pro Prou! , Prou! Prou! ProProProPro Prou !. Buf!!! I si no voto? I si voto en blanc? O un vot insummís? ... he dit que PROOOOOOOU!!

dilluns, 3 de març de 2008

"Somos Andando"



L'associació Imatges per la solidaritat posa a l'abast de tothom un documental, de la Fundació Josep Comaposada filmat a Nicaragua (2007).
_____________________________
"Mucha gente pequeña
en un lugar pequeño
harà cosas pequeñas
para transformar el mundo"
__________________________


Theo Klomberg : ¿Por qué somos pobres?
¿Quien nos tiene tan pobres?
En las guerras somos los muertos
y somos los muertos en los huracanes, los aludes, los terremotos, ... . En las càrceles somos los presos màs solos, en las fàbricas somos los brazos más baratos, en el campo creamos vida y somos productores de riqueza y nos la compran barata, y nos la revenden cara. Y seguimos tan pobres. ¿Por que?¿ Serà que los pobres somos pobres pq nuestra hambre hos dá de comer y nuestra desnudez hos viste?. ¿Que seria de ustedes sin nosotros los pobres?

dijous, 24 de gener de 2008

27 i 30

Posted by Picasa

dissabte, 3 de novembre de 2007

dilluns, 3 de setembre de 2007

SENEGAMBIA2007

video

dissabte, 18 d’agost de 2007

Anant cap a l'África


Volant per sobre la península, a punt d'arribar a l'estret de Gibraltar i sobrevolar Àfrica, el Marroc, el Sahara, ...

Escric aquestes línies des de casa, mentre reviso algunes notes fetes durant el viatge. Poques potser, ara que m'ho miro. A l'avió una barreja de turistes que busquen platges tranquiles en un país exòtic o amb ganes de viatjar i veure moltes coses, al costat de gent de Gàmbia i potser també de Senegal o Guinea, la majoria homes i la majoria amb un aparell de música lluent a les mans. Escolto intrús una conversa entre uns joves turistes (més o menys de la meva edat) i un gambiá. És curiós, els joves li pregunten per la seva situació a Europa "Tienes papeles? Tienes suerte." Es veu que el noi gambiá havia arribat a europa amb permís de treball aprofitant que uns familiars li havien obert una porta d'entrada. Évidentment el gambiá no els va preguntar si portaven el passaport en regla, curisoament una estona abans els havia preguntat si creien en Déu. Per no complicar-se la vida al final la conversa va deribar cap a la música, el menjar, les formes de saludar, ... Mentrestant a la nostra esquerra ja s'ha fet de nit i a la dreta el sol es pont lentament.


Ramon




divendres, 17 d’agost de 2007

Sengambia - primera part

De nou a casa!!! El viatge ha anat molt bé. Estem molt contents de tot plegat.
No hem pogut escriure i explicar-vos cosetes del país perquè hem estat voltant tan que no hem tingut gairebé cap dia per seure trenkilament davant un ordenador. A mi la veritat m’ha anat molt bé, ho necessitava. He fet una desconnexió total i m’he deixat portar per les sensacions, els colors, la gent, el paisatge, les olors, les emocions....

El dia que vam arribar a Banjul ens vam donar conte que era molt diferent del que nosaltres coneixíem. Aterràvem amb un país on gairebé des dels núvols no hi havia cap llum de res. On anàvem a parar? Aterràvem en algun lloc?? Hi havia algú??
El país és sorprenent. Tot s’ha de dir que hem estat molt més a Senegal que a Gàmbia. Els primers dies vam anar molt ben acompanyats. Teníem un guia, en Vieux, que ens va acompanyar cap a País Bassari, passant per quilometres i quilometres de selva i per una carretera plena de forats.


Ufff quin viatge. Sort que el paisatge era una constant sorpresa. País bassari va ser un dels llocs on vam poder viure de molt a prop la vida rural de les famílies. Vam estar uns dies amb la família del guia, en Vieux. Una bona experiència!!!
Ens passàvem els dia envoltats de nens i més nens.... Tots ens volien donar les mans i acompanyar-nos.
Per allà vam fer moltes excursions i conèixer la zona.
Desparés de tots els dies tan ben acompanyats, comença un altra aventura, viatjar sols....
Mònica

dijous, 2 d’agost de 2007

Nanga deef

Hola; com estas?be, la teva familia?etc... Abans de comencar a parlar o per fer una pregunta aqui cal preguntar com estas i sempre va be. Moltes coses al llarg d aquests dies que hem anat d una punta a l altre; del Pais Bassari y la ciutat de Saint Louis i Dakar. Aqui som Tubab (blancs) i se ns veu d una hora lluny.

Estem molt be; Ens em ajuntat amb dos catalans, una francesa i un danes i anirem cap al sud. Fins aviat